REVISTA ESPAÑOLA DE LA FUNCIÓN CONSULTIVA

Esta obra constituïx un anàlisi detallada en cent huitanta-cinc comentaris, a càrrec de cent dèsset juristes de la Comunitat Valenciana, procedents de distints àmbits i amb diferents perspectives. En la nòmina d'autors s'inclouen algunes de les persones que van intervindre, en major o menor mesura, en el procés de reforma estatutària, la qual cosa aporta un valor afegit a l'obra.

En estes pàgines, l'operador jurídic trobarà estudis de detall de cada article de l'Estatut, i en certs supòsits, de cada competència o matèria, així com comentaris introductoris per títols que faciliten la comprensió de conjunt.

El Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana ha pretés, a l'impulsar estos «Comentaris a l'Estatut d'Autonomia» oferir un instrument útil d'anàlisi i interpretació de la norma institucional bàsica dels valencians, que, amb la Constitució, enllumena l'ampli ordenament jurídic produït durant trenta anys d'autogovern.

• Presentació
• Sumari
• Relació d'autors
• Dades de l'obra
• On adquirir-lo

Presentació

L'Estatut d'Autonomia de 2006: l'enfortiment de l'autogovern del poble valencià

Vicente Garrido Mayol

Trenta anys és un període de temps suficient per a poder fer balanç d'una etapa política o de l'eficàcia d'una norma fonamental, com és l'Estatut d'autonomia per als valencians. També per a recordar com es va construir la nostra Comunitat autònoma i per a reflexionar sobre el nostre futur, però evitant caure en el va lament del que podia haver sigut, quan hui ja és. Vull dir amb això que em pareix ociós que ens refreguem en el fang que amaga les nostres discrepàncies passades quan el futur que llavors anhelàvem és hui present: hem recuperat el nostre autogovern; posseïm un entramat institucional per a exercir-lo; comptem amb les màximes competències constitucionalment possibles, i ens regim, en molts aspectes de la nostra vida quotidiana, per normes pròpies que conformen un ordenament jurídic genuí creat per voluntat del poble valencià.

Crec també que la Valenciana és, a pesar de la crisi conjuntural, una Comunitat potent des del punt de vista econòmic, polític i cultural, que ocupa una posició preferent en el context estatal i que compta amb unes possibilitats de desenvolupament que no podem desaprofitar. Per això hem d'afrontar el futur amb optimisme i aconseguir que l'orgull de ser i sentir-nos valencians siga cada vegada més intens.

I

El trenté aniversari del nostre Estatut coincidix amb una greu crisi econòmica però també, -i potser com a conseqüència-, amb una manifesta pertorbació de l'Estat autonòmic a causa de dos moviments contraposats, centrífugs i centrípets, que pareixen haver oblidat el pacte constitucional de 1978 i que estan generant una inevitable tensió en la defensa de les seues pretensions, divergents quant a objectius, però convergents respecte a la posada en qüestió del model d'Estat. Eixos moviments trontollen el que tant ha costat construir: l'Estat autonòmic, davall el qual Espanya ha aconseguit les més altes cotes de progrés inimaginables fa escassos anys. Ara es parla que l'Estat autonòmic està en dubte i es dubta de la seua viabilitat.

D'una banda, s'ataca l'Estat autonòmic fent-lo injustament responsable, en gran manera, del dèficit públic. Per això s'apunta pels adalils del centralisme tediós, amb evident malaptesa política, que cal «descafeïnar» les comunitats autònomes, simplificar-ne les estructures, suprimir-ne algunes de les institucions i procedir al que s'ha denominat la «descentralització inversa», açò és, a la devolució de competències de les comunitats autònomes a l'Estat. Curiosament no reparen els que així es manifesten que el problema radica, sens dubte, que l'Administració de l'Estat no s'ha reduït d'acord amb l'assumpció, per les comunitats autònomes, d'importants competències que van ser de titularitat estatal, per cert, les econòmicament més costoses, com la sanitat, l'educació o la dependència; ni expliquen perquè consideren que l'Estat gestionaria millor que les comunitats autònomes les competències el retorn de les quals postulen. I en esta escalada de despropòsits fins i tot arribem a constatar com alguns pretenen, res més i res menys, la supressió de totes les comunitats autònomes amb l'excepció de Catalunya i el País Basc.

Però d'altra banda, i precisament des de les dos esmentades comunitats autònomes, -en les quals és més perceptible el sentiment nacionalista-, es reivindica l'exercici del dret d'autodeterminació, amb la convocatòria unilateral prèvia d'un referèndum, que esdevindria clarament inconstitucional. Este sobiranisme-separatisme, -que en el cas de Catalunya amaga l'autèntica pretensió d'un finançament més singularitzat i beneficiós-, ens ocupa i preocupa en excés, si tenim en compte que l'Estat compta amb ressorts més que suficients per a reaccionar temporàniament dins de l'estricte marc delimitat per l'Estat de Dret. Potser per a calmar els ànims dels que diuen sentir-se incòmodes al si de la nació espanyola, s'oferixen propostes que tendixen a transformar Espanya en un Estat federal, però tampoc s'expliquen les bondats de tal model ni les diferències pràctiques amb el que tenim els espanyols en desplegament de les previsions constitucionals.

Tots els moviments apuntats propicien, més o menys intencionadament, un debilitament de l'Estat autonòmic. I encara sense pretendre-ho, uns coadjuven amb altres en tal objectiu. Davant d'este panorama crec oportú recordar el fonament que justifica l'existència de la nostra peculiar estructura interna de distribució del poder. La història d'Espanya ens posa de manifest que l'Estat autonòmic no és una creació capritxosa dels polítics ni, simplement, l'opció per una determinada estructura per a aconseguir una gestió més eficaç, sinó, sobretot, la resposta a un problema latent i constant des que es va iniciar, en les albors del segle XIX, el nostre règim constitucional i al que es va donar resposta amb eixe gran pacte en 1978. Recordem que juntament amb els anhels de llibertat, democràcia i amnistia, el crit del poble reclamava «autonomia».

És evident que hem aconseguit una cultura autonòmica hui irreversible, i arribat a un punt d'estabilitat només pertorbat, fonamentalment, per les tendències centralitzadores, d'una part, i d'una altra, per les reivindicacions dels nacionalistes bascos i catalans, i en menor grau, gallecs, -sorgides especialment després de l'equiparació competencial nascuda dels Pactes autonòmics de 1992-, que perseguixen que les seues comunitats siguen tan diferents com ho van ser al principi del procés autonòmic. S'està pretenent una deconstrucció de l'Estat autonòmic, un desmuntatge analític dels elements que constituïxen la seua estructura conceptual aventurada per la nostra Constitució.

No hi ha dubte que des de l'experiència d'una pròspera etapa de règim constitucional es poden plantejar reformes que milloren l'estructura de l'Estat: és necessari un aprimament de les administracions, com és ineludible la simplificació de nivells administratius prescindint dels superflus. Estat, comunitats autònomes i municipis han de ser, exclusivament, els ens públics territorials entorn dels quals s'articule l'organització institucional. I dic exclusivament perquè pareix que hi ha els que es resistixen, per distints motius, a superar divisions internes que ni responen a raons històriques, ni contribuïxen a enfortir la identitat, dins de la unitat de la nació, dels pobles que naturalment integren Espanya, ni exercixen funcions imprescindibles que, en tot cas, podrien exercir-se amb major eficàcia i economia, des d'altres instàncies.

II

En 2006 el nostre Estatut va patir una profunda reforma que, en realitat, va produir un nou Estatut, perquè el de 1982 comptava amb 61 articles i l'actual 81, tots ells de nova redacció. La reforma de l'Estatut era una vella aspiració dels valencians manifestada pels seus representants polítics en les Corts Valencianes durant la IV i V Legislatures de les Corts Valencianes. El necessari doble consens Estat-Comunitat Valenciana, d'una banda, i partits majoritaris, d'una altra, sense arribar a aconseguir-se, va impedir la seua viabilitat. En 2006 va ser possible.

Apuntava Hobbes, que una reforma es justifica si pot ser explicada, i si després de la seua explicació és acceptada pel poble. La de l'Estatut valencià es justifica efectivament perquè va poder ser explicada i perquè després de la seua explicació, va poder ser compartida i assumida per la majoria dels ciutadans. I era necessària per a superar el dèficit de l'Estatut originari, posat de manifest al llarg dels anys en què es va aplicar; per a adequar-lo a la realitat actual de la Comunitat Valenciana, reconeixent noves Institucions i noves competències; per a reforçar la condició de «nacionalitat històrica» (encara que va de si que ho és); per a superar el desencontre entre la realitat de la Comunitat Valenciana i la seua norma institucional bàsica, desencontre que s'arrossegava des de 1982; i, en definitiva, per a acomodar el marc jurídic bàsic a les noves necessitats i realitats aparegudes fins a la reforma.

Va ser interés de les forces polítiques majoritàries, PP i PSPV-PSOE, -sense el concurs del qual era impossible que la reforma prosperara-, ajustar-se a les disposicions de la Constitució, com no podia ser d'una altra manera, partint de la consideració que la Constitució és la norma jurídica suprema, i jeràrquicament superior a l'Estatut, i que este no pot contradir-la, i del reconeixement que l'autonomia constituïx un dret anterior a la Constitució, però que s'ha exercit gràcies a la Constitució (la Constitució Espanyola reconeix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren). Per això no es van pretendre privilegis ni singularitats no derivades de fets específics diferencials. El nou Estatut marca un futur que no sembla inabastable per altres. No ha generat, per tant, excessives tensions, -que sí que han observat en altres casos-, ni ha donat lloc a què es parle de mutació constitucional ni de la necessitat de reinterpretar la Constitució. Es va apostar per un autonomisme fort, però dins del marc constitucional, assumint l'organització estatal tal com està dissenyada en la Constitució Espanyola.

En definitiva, la voluntat de redactar una norma conforme amb la Constitució va ser patent i manifesta, i així, a més, es va exterioritzar pels representants de les forces polítiques autores del pacte estatutari.

III

L'exercici de les competències atribuïdes durant estos trenta anys d'autogovern ha conformat un ordenament jurídic ampli i singular l'aplicació del qual, al si d'un Estat compost, planteja no poques controvèrsies jurídiques, acrescudes pel fet mateix de la nostra pertinença a la Unió Europea, les normes i directrius de la qual també hem d'observar. En la cúspide del nostre ordenament es troba la Constitució, i com a norma institucional bàsica, l'Estatut d'autonomia. Totes les normes que integren el «dret valencià» han d'elaborar-se, aplicar-se i interpretar-se conforme a la Constitució i a l'Estatut, i per això la tasca d'estudiar, analitzar i comentar el nostre Estatut haja d'atraure l'atenció de tot jurista conscient de l'enorme importància que ha adquirit, al llarg dels últims anys, el dret autonòmic valencià.

Per això, des del Consell Jurídic Consultiu, tan prompte com va ser aprovat l'Estatut de 2006, considerem que, com a òrgan consultiu suprem de la Generalitat en l'àmbit jurídic, havíem d'escometre la complexa però gratificant tasca d'elaborar uns comentaris sistemàtics, de tots i cada un dels articles i disposicions de l'Estatut, per a oferir-los als ciutadans en general, però, particularment a la comunitat de juristes que quotidianament es veuen en la necessitat d'invocar, aplicar o interpretar els seus preceptes.

La formulació de dos recursos d'inconstitucionalitat per a impugnar l'article 17.1 de l'Estatut, -que, com és sabut, no van prosperar¹-; i la més àmplia impugnació, per mitjà de set recursos, de l'Estatut d'autonomia de Catalunya², van aconsellar demorar la realització de l'obra que ara tinc l'honor de presentar. La jurisprudència del Tribunal Constitucional, intèrpret suprem de la Constitució, resultava essencial respecte d'això. La proximitat de la commemoració del trenté aniversari de l'accés a l'autonomia del poble valencià va alentir, igualment, l'elaboració d'este estudi que naix amb la vocació de ser útil i eficaç. No hem volgut recrear-nos en una estèril descripció anotada del contingut de les prescripcions estatutàries, sinó que hem pretés oferir un instrument que done llum els operadors jurídics en la seua funció d'aplicar i interpretar el dret contingut en el nostre Estatut.

En esta obra participen més de cent juristes, valencians o vinculats amb la nostra Comunitat, tots ells de reconegut prestigi i especialistes en distintes branques del Dret, als quals en nom propi i en el de la Institució que m'honre a presidir vull agrair el seu esforç i la seua col·laboració. No estan tots els que són, perquè la nostra és terra de grans juristes, però tots els que estan són excepcionalment representatius de les distintes professions jurídiques.

Este és el nostre particular homenatge a l'Estatut d'autonomia i a la nostra Comunitat en el seu trenté aniversari. Amb el mateix rigor i il·lusió amb què, dia a dia, abordem l'exercici de la funció consultiva hem construït una obra que, de segur, serà referent en el dret autonòmic general i en el valencià, particularment.

1 SSTC 247/2007, de 12 de desembre, i 249/2007, de 13 de desembre.

2 SSTC 31/2010, de 28 de juny; 46/2010 i 47/2010, de 8 de setembre; 48/2010, de 9 de setembre; 49/2010, de 29 de setembre; 137/2010 i 138/2010, de 16 de desembre.

València, novembre de 2012

Sumari

Relació d'autors

Dades de l'obra

Data publicació (1ª edició): març de 2013
Coedició Consell Jurídic Consultiu-Tirant lo Blanch
2463 pàgines
Castellà
ISBN: 978-84-9033-698-4
Dipòsit Legal: V-496-2013

On adquirir-lo